Entrevistem els experts: Jordi Amenós

Jordi Amenós és terapeuta Gestalt especialitzat en narrativa terapèutica i constel·lacions familiars. També ha estat guionista del món de l’espectacle, de manera que coneix bé el poder de les històries per ajudar els alumnes a identificar estats d’ànim i a gestionar positivament les seves emocions. Ha creat la narrativa terapèutica, un enfocament de creixement personal «que posa l’atenció en la manera que tenim d’explicar la vida». És autor del llibre On és la lluna?, una obra que convida a imaginar contes en família. El 27 de novembre del 2019 va participar en la Jornada d’Innovació Pedagògica de Didacta+.

Com i quan va començar la humanitat a explicar històries?

Jordi Amenós: Segons alguns estudis va ser l’home de Neandertal. La mitologia neix perquè els éssers humans poguessin relacionar-se amb el misteri de la vida. A partir d’aquí es parlarà en cada cultura, per primer cop, dels déus. La narració d’històries i mites ajudava les cultures a conèixer la saviesa de la vida, però sobretot acompanyava les persones en el seu trànsit vital. El seu camí de la infantesa a la maduresa.

Què vol dir que som éssers narratius?

J. A.: El nostre primer idioma comú en la història de la humanitat és la mitologia, per tant una expressió narrativa. I el nostre primer idioma comú en la nostra biografia és la narrativa. L’infant coneix el món a partir del pensament màgic en la primera infantesa; posteriorment racionalitza la seva experiència. Per tant, vivim sempre explicant-nos històries, conscientment o inconscientment.

Creus que cal canviar la manera de treballar les classes a primària i secundària?

J. A.: Personalment crec que el sistema educatiu ja fa molt temps que dona senyals seriosos que alguna peça no està ben encaixada. Cada cop hi ha una demanda més forta d’orientació per part dels mestres en educació emocional i coneixement de noves pedagogies que puguin ajudar a l’aula. De fet, el sistema encara funciona per l’enorme generositat dels mestres. Crec que el plantejament que hem de fer com a societat és més profund. Avui en dia un alumne es passa tota la primària, unes 35 hores de mitjana setmanals, a l’aula assegut i avaluat. Això genera una experiència introjectada. Si l’alumne viu tantes hores assegut i avaluat arriba un moment en què això genera conseqüències en la seva vida emocional. Ho veig a la meva feina contínuament: persones amb grans estudis, amb moltes habilitats i competències, gent d’èxit segons el sistema educatiu, però amb una desorientació existencial i un desconeixement enorme de com poden abordar l’experiència d’estar vius. Això, crec que és prou important com per fer-ne una reflexió seriosa com a societat.

Creus que el professorat de secundària, en general, té més dificultats per empatitzar o connectar emocionalment amb els seus alumnes?

J. A.: Crec que vivim un temps on l’empatia és difícil de cultivar. La «pantallització», les presses del món occidental, la cultura mediàtica de la mentida, la desconnexió profunda amb l’experiència humana, l’allunyament de la natura, el fanatisme, etc., massa vents en contra per poder trobar-nos en confiança com a éssers humans per parlar lliurament del que ens passa o del que necessitem. Per això és molt urgent humanitzar-nos a l’aula.

Quan vaig als instituts de secundària, a fer una xerrada o fer alguna activitat formativa, em trobo amb una paradoxa: els alumnes de secundària em diuen que necessiten més espais d’expressió i comunicació, més humanitat. Els claustres de professors m’expressen les mateixes necessitats. Però de vegades, el dia a dia de l’aula no els permet tot això, malgrat que tots ho demanen. És un tema de cultura i societat.

Com connecta l’home modern amb el món i la natura respecte a l’home ancestral?

J. A.: Nosaltres vivim el mite tecnocientífic. L’home modern no respecta la natura, és evident. L’ha vist com un element per dominar o aprofitar-se’n. Ens hem oblidat que som natura. Altres cultures tribals tenien molt clar que eren natura i, per tant, el respecte a la natura era una forma d’amor propi i de cultivar la vida a la tribu.

Per què dius que en la societat occidental cal recuperar la dimensió onírica i la mitologia?

J. A.: El mite tecnocientífic es fonamenta en una veritat curiosa: només allò que és demostrable és veritat, i això funciona bé per a la ciència, la medicina, l’enginyeria, etc., però no funciona en l’art, l’amor o l’espiritualitat. La nostra cultura nega la dimensió instintiva, nega el món oníric, si no és que facis teràpia o t’interessi el món dels somnis. En la nostra cultura els somnis són quelcom estrany que passa durant la nit. Són expressions pròpies de la persona que poden orientar-la, ajudar a integrar-la, conèixer altres maneres de llegir el món i la vida.

La mitologia orientava les persones per viure i, fins i tot, per acomiadar la vida. Una cultura que nega la saviesa dels mites, poemes i contes, perd una part que ens cal com a humans per sentir-nos vius.

Com podem ajudar els nostres alumnes a trencar amb les etiquetes que arrosseguen?

J. A.: James Hillman deia que som una cultura que no tenim consciència narrativa. Crec que és important que posem consciència en com ens narrem i etiquetem de forma inconscient.

Ser vidres trencats, ens humanitza?

J. A.: Totalment. L’ésser humà és un vidre trencat. Això ens fa vulnerables però ens dona la llavor de la compassió, la força per poder fer el nostre propi viatge heroic. És també la porta a l’art. Avui dia sento massa vegades a les aules paraules com poder, objectius, habilitats, competències, etc. Però també penso que s’haurien d’esmentar paraules com necessitat, expressar, dolor, alegria, desig, silenci, amor. De fet, crec que en el món hi ha dos grans tipus de persones: els que saben que estan trencats i els que encara no ho saben o ho neguen. I els perillosos són els segons.